Marxa de Colldejou 2018

Ayer una nueva y gran experiencia de superación personal. Desde la Trecko12h del año pasado que no hacía tantos km. 48 más o menos, bueno, un par más por despistao. Salimos de Colldejou (TGN) a las 7:00am a 318m. de altitud y empezamos en bajada. Cuando llevábamos 1km o así desde el otro lado oigo a mi mujer gritando “Adriiiiii” , “Adrian Blascooooo”, “las llaveeeeees” 🤦🏻‍♂️ mierda, me había quedado las llaves de la furgo. Apa, vuelve a dárselas jajaja. Perdí a mis compañeros, pasaron todos los demás corredores/caminantes, los escoba y los que iban quitando cintas y además cuesta arriba. Bueno, volvemos a empezar. Salgo de nuevo intentando recuperar el tiempo perdido, pero hay que adelantar a todos otra vez, viene el primer repechón, unos 330m D+ en un par de km, camino estrecho y para adelantar me cuesta y pierdo mucho tiempo. Luego bajada hasta el primer avituallamiento líquido en el km7,5. Es aquí donde pienso un poco y me doy cuenta que no debo seguir apretando el ritmo o no terminaré bien, ya los cogeré, he perdido 30’ al menos con ellos. Así empieza la segunda subida, la más bestia, con tramos expuestos, espectacular trepando por la pared, vamos cresteando con una vista increíble hasta llegar al Cim Mont-Redon. Ahora toca una bajada larga con algo de pista que se hace muy pesada pasamos el C1, ficho, no pierdo tiempo y sigo. Voy comiendo las barritas naturales que me ha preparado Helena Andreu para que no se me cierre el estómago ya que soy bastante propenso a que me pase en carreras de más de 20-25km. Bueno sigo a buen ritmo corriendo siempre que puedo, (menos cuando sube mucho) llego al C2 en el km24 unas 2,5horas por debajo del tiempo de corte, voy recuperando tiempo y las piernas van muy bien. Empieza a hacer calor de verdad, sigo bebiendo isotonico y comiendo mis barritas que me sientan muy bien al estómago, sigo adelantando gente durante todo el camino y eso me motiva mucho. De repente, me parece ver una camiseta conocida. Efectivamente había atrapado al Ricard Rovira. Es la primera vez que hace una marcha tan larga y salió demasiado rápido, como nos ha pasado a la mayoría. Ahora su cuerpo estaba bastante jodido y su mente no tenía muchas ganas de seguir, ademas me comenta que se ha perdido un poco y eso también hace que te ralles un poco.  Nos encontramos en el C3 km31,5 . Comemos algo, veo que mi cuerpo aún asimila muy bien los sólidos. Le digo que coma, que beba y que me siga, que mica en mica terminaremos seguro. Además ahora tocan unos 5km de subida y unos 380D+ . Así que tiramos arriba, sigue haciendo calor pero de vez en cuando se tapa, parece que va a llover. Con mucho esfuerzo llegamos al C4 con 3,5horas por debajo del tiempo de corte, bebemos, comemos algo de fruta y un esfuerzo más antes de la bajada. El la bajada miro a ver si Ricard puede trotar un poco y veo que sí, sin pasarse pero podemos dejarnos ir un poco. Mi ritmo ha bajado pero no he venido a eso, me encuentro bien, sigo comiendo y bebiendo según me han dicho y el cuerpo me pide lo que necesita y puedo charrar con el Ricard y así no se hace tan monótono. El tramo hasta el C5 se hace largo, pero empieza a llover, aunque hace un poco de calor me pongo la chaqueta impermeable y de nuevo veo la importancia de tener buena ropa si vas a hacer carreras así. Llegamos a Torre de Fontaubella y es cómico porque las cintas del recorrido son amarillas y el pueblo está lleno de cintas/lazos amarillas por el tema de los presos políticos. El Ricard que lo último que quiere es volver a perderse empieza a mirar a todos lados buscando una señal, sin mucho esfuerzo encontrados las cintas que pone FEEC y llegamos al C5 en el km43 ultima comida sólida antes de llegar. Nos queda la última subida, salgo yo delante y veo que él se apaga un poco, le doy conversación, solo nos quedan 5km pero se pueden hacer interminables. Terminamos la última subida, ahora sólo son 2km de bajada, deja de llover, dejo que se ponga delante para marcar el ritmo, se anima cuando ve que podemos llegar en 9horas, empieza a correr suave, pero a buen ritmo, ya vemos el pueblo, últimos metros, 8h52minutos. Yo llego contentísimo por las sensaciones, podría haber hecho menos tiempo pero así ha sido una carrera diferente, site era yo el que iba más tocado y esta vez he cogido el relevo. Al acabar un bocata de lomo y tortilla de patatas antes de la ducha. Luego llegar a la furgo y que te hagan un masaje en las piernas no tiene precio. Gracias Helena Andreu por tus consejos antes, durante y después de la carrera. Me he sentido muy bien y con energía. Enhorabuena a mis compañeros de Conca Senglars. Francesc Carreras e Isabel Pelegrina Barreiro porque hicieron un tiempazo. Enhorabuena también al Ricard Rovira Figueras porque e echó un par y terminó los 48km 👏👏👏👏🐗🐗🐗🐗🐗. Felicidades A la organización, muy bien todo, avituallamiento, marcaje y recorrido.

                                             

MARATHON DU MONT-BLANC

Divendres tarda, autocaravana carregada i juntament amb 3 companys, Pau, Albert i Pere sortim direcció Chamonix.

Com ja comença a ser costum cada any intento fer alguna cursa d'aquestes que a tot corredor li agradaria fer; i aquest any perque no? La Marató del Mont-blanc, una cursa en un indret increible per practicar aquest esport entre d'altres.

Aixi doncs desprès de conduir tota la nit entre els 4, dissabte al mati ens plantem a Chamonix.

Mentre els meus companys fan la primera etapa del tour del Mont-blanc en bicicleta , jo tinc temps per visitar Chamonix, fer un tomb per la gran quantitat de botigues i carpes, recollir el dorsal i relaxar-me per 

l´endemà. La marató del Mont-blanc tanca un magnific cap de setmana dedicat a les curses de muntanya a la localitat francesa on es realitzen 6 curses, des del mini-cross a la ultra de 80km.

Diumenge 7h comença la cursa més de 2000 correors, amb l'ambient que mereix   

l'ocasió, com sempre em quedo darrera del tot i faig una sortida tranquila, agafant el ritme poc a poc.

Sortim del centre de Chamonix (1035m), i pugem suaument la vall que ens portarà als bonics pobles de Les Bois i Lavancher fins arribar a l'Argentière (1250m) aqui agafem el "chamin des rambles" fins arribar a Le Planet continuant cap a Montroc per agafar el senderó que ens portarà a Tré le Champ per arribar al Col des Montets (1461m).

Aqui tenim un tram de baixada de 3km que ens ajudaran a recuperar-nos dels primers 15km, ja que del Km 18 al 23 farem 1000+ de cop, una de les parts més dures de la cursa.

Aquest tram creua el Col des Montets al cor de la reserva natural de les Aiguilles Roges, passant pel "Chemin des Diligencies" fins arribar a Buet abans de Vallorcine (1260m) tocant la frontera Suissa.

Aqui comença la dura progressió fins al Col des Possettes (1997m), continuant fins les Aiguilles de Possettes (2201m), on tot l'esforç és recompensat per una panoràmica increible del massis del Mont-blanc.

Amb l'Aiguille Verte i el Mont-blanc al nostre costat continuem per un senderó aeri que ens porta per la cresta de l'Aiguillette fins a Tré le Champ, desprès creuem el poble de Le Tour passant prop de la glacera de Tour.

Ja porto més de 30km a les cames i un temps de 4h 30m i encara ens queden 10km que no seran fàcils degut a la calor que fa i els 1300+ de desnivell que ens queden per assolir.

Tornem a passar per Montroc, on em trobo els meus amics animant-me i aprofito per treure'm els pals de sobre, creuem els pobles de Frasserands i Tre le Champ, per continuar la ruta pel cantó oposat de la vall cap a la Flégère (1875m), fins l'arribada a Planpraz, on tenim les vistes més boniques del Mont-blanc.

Al final, objectiu complert finisher en una de les curses de muntanya més boniques que he fet fins ara, amb un temps de 7h 38m, acabant en la posició 1149 de 2200 corredors.

Ara només queda fer el turista mentre segueixo amb l'autocaravana la ruta que els meus companys de viatge fan en bicicleta, visitant els pobles de Courtmayeur (Italia), La Fouly, Martigny (Suïssa), fins tornar a Chamonix per cel.lebrar-ho amb un bon sopar en una terrassa i com no podia ser d'una altre manera, amb vistes al Mont-blanc. 

Benji Ceperuelo.

REUS - PRADES - REUS_2015

Un cop més i com marca la tradició arriba el primer cap de setmana de juny amb la mítica Reus Prades Reus, aquest any amb molta calor, serà una cursa dura on és molt important la hidratacio i guardar forces pels últims kilometres.

Son les 7:00 a.m i comença la cursa, aquest any em col·loco en les primeres posicions per no perdre de vista el grup capdavanter. Porto un ritme còmode pero en el Km 18 tinc un principi de rampa, malament, queda molta cursa, per això disminuiexo el ritme e intento hidrata'm millor.  Arribo a prades, el Km 25, en 2h 35' tot va sobre el previst, surto de prades i em situo en 4rta posició fins arribar a la Febró on em perdo i m'adelanten dos corredors, ara queda una bona pujada fins trobar la baixada de les tosques, que s'em fa eterna.

 Tinc les cames molt dolorides a causa de les rampes, tocarà patir els ultims 15km, passo per vilaplana i ja queda el tros mes llarg i pesat, tota la riera amb mooolta calor, agafo un bon ritme i és questió de mantindre'l. Arribo a Reus on m'espera la meva dona i el meu fillol, em fa molta il·lusio, em veu i fa una rialla d'orella a orella,no te preu.

 Al final acabo el 6è amb un temps de 5h37, el mateix temps que l'any passat, molt content i satifet, la cursa en general ha sigut mes lenta per la calor.

Florià

BARRANCS DE LLEGENDA _ 27/06/2015 (Montblanc)

      Molts cops, trotant amb diversos companys sortia la conversa d’algun dia poder veure una cursa de muntanya per les nostres contrades, per aquells racons, valls, senderons i camins que recorrem habitualment quan sortim a estirar les cames. Converses que imaginaven traçats i recorreguts i que en algun moment pensaves que tampoc era una idea tant descabellada, que tenim indrets bonics, potents, tècnics i màgics on una cursa hi tindria cabuda i potser res a envejar a altres curses que es fan i desfan arreu del païs.

Doncs aquesta idea i gràcies a l’empenta, esforç i dedicació de molts voluntaris, des del Club Excursionista Montblanc, els Cucots Nocturns, els Conca Senglars i la resta de patrocinadors i entitats i gent volcada a col.laborar, s’ha materialitzat en la primera edició de la cursa de muntanya Barrancs de Llegenda. Dos modalitats de kilometratge de 12 i 22 kms i una caminada dins el circuit de 12km, han estat les presentades en aquesta primera edició, on s’ha alternat un circuit ben mesurat de pistes rodadores, pujades i baixades tècniques per senders fantàstics, amb l’afegit de ser una cursa nocturna, element que ha otorgat un plus a la idea de donar forma a aquesta Barrancs de Llegenda. Bravo.

En aquest punt i a mode personal, voldria agrair l’esforç realitzat per tots els voluntaris en poder dur a terme la cursa i materialitzar-la com cal, perquè organitzar un esdeveniment com aquest no és gesta fàcil, però amb la predisposició de tothom costa una mica menys. Felicitats a tots i gràcies per aconseguir una cursa tan ben parida.

Com que en això del trail encara sóc “becari”, vaig optar per participar en la cursa curta de 12k pel fet d’haver realitzat diverses vegades el recorregut i saber que la distància entrava dins les meves possibilitats. És allò del #nanfentrunnig, què voleu que us digui...

La plaça de Sant Francesc presentava una postal ben maca el 27 de juny al vespre, just abans de la sortida de la Barrancs de Llegenda, amb l’ambient festiu i alegre que presenten totes les curses, i més si l’ambient queda amenitzat pel bon fer dels HOMO DJ (algú ho havia de dir). Escalfes una mica, comparteixes rialles i comentaris amb els companys, escoltes el briefing (punt MOLT IMPORTANT) i et disposes a esperar que soni el tret de sortida per començar a còrrer.

Aquí, en aquest moment, és quan la ment queda en blanc i arrenques amb indecisió. Si. Perquè per molt que hagis entrenant o recorregut el circuit, hagis buscat ritmes, temps o alguna estratègia de cursa, quan es dona el tret de sortida quedes a mercè de l’emoció i de l’adrenalina del moment. I així va passar.

Sortida dels 12k de la primera edició de la Barrancs de Llegenda!!!, som’hi i avore que passa. A primeres ja us dic que l’arrencada va ser molt més ràpida del que havia pensat i previst, rodant a ritme ràpid, a més, els primers metres transcorrien per dins a Montblanc i s’havia de mantenir el tipus; després ja afluixarem i treurem la llengua!!.

Davant la meva sorpresa vaig poder mantenir aquest ritme alt fins arribar a Sant Josep, on pujant el primer sender vaig començar a pensar en trobar un ritme més manejable i que no em perjudiqués al llarg de la cursa, doncs aquesta primera tirada ràpida penso em va treure una mica de gas que em podria haver ajudat una mica més en el tram final. I mira que m’ho van dir...

Després del primer descens i arribant al camí de la Coma vaig voler col.locar-me darrera d’una corredora que portava un ritme interessant i així buscar i mantenir un equilibri i recuperar una mica l’acceleració inicial. Vaig seguir buscant el ritme mentres anàvem ja direcció a l’estret de la Vall, cosa que em va permetre asserenar-me i assentar la “meva” idea de la cursa. Volia arribar a peu del sender de l’Obaga amb intenció de pujar-lo corrents, a ritme pausat i recuperar, però em va ser impossible. Així que vaig optar per pujar caminant a un ritme prou constant mentres pel caparró sonaven els consells més experts del comany Xesco, que ni que ell no s’ho cregui, l’escolto més del que es pensa. I aquí, en aquest tram i amb aquests consells, penso que per a mi va ser el punt clau per aconseguir disfrutar de debó d’aquesta cursa.

Mentres pujava l’Obaga vaig anar dins un grup de tres corredors que vam anar alternant l’estirada durant la pujada, assentint lo dura que estava resultant la cursa sobretot per la calor i xafagor que es notava dins l’estret de la Vall. I es que estàvem suant i esbufegant de debó. Vam començar a planejar i a cercar la fita que ens marcaria el sender de baixada que ens portaria de nou a peu de l’estret, i al trobar-la, avall que fa baixada. Si obviem les dues tastarrades que em vaig fotre, us puc assegurar que ha estat una de les baixades més brutals que he fet mai, i que penso no aconseguirè repetir. Vaig disfrutar com un jabalinot baixant, apretant l’accelerador i dexant-me lo cul i sola en més d’una ocasió, cosa que em va permetre recuperar algunes posicions i passar a 4 corredors. Llàstima que un cop vaig ser de nou a baix de tot i enfilant a trobar el camí del Mas de Ponet, vaig torçar-me el turmell, per badar, i vaig tenir uns metres malparidets de dolor que trotant vaig anar paliant.

Sed, sed..., tot i portar un bidonet, d’aquest tram recordo passar molta sed i només pensava en arribar al primer habituallament per posar-me aigua fresca a la gorja i per sobre el cap!!!. També recordo d’aquest tram compartir recorregut amb un noi que em va comentar que era la seva primera incursió per la muntanya, que venia de l’asfalt. Arribats de nou a l’estret de la Vall hi havia el punt d’habituallament.., ooohhhh!!!, aigua fresca siusplau!!. Vaig tenir el dubte d’entretenir-me bebent o fer un glop i arrencar de nou, i al veure que estaven passant corredors vaig decidir tirar-me aigua per sobre, glopet i directament amunt cap al sender de l’Arti.

Dura. Dura de callons és la pujada a l’Arti. No em vaig plantejar ni com encarar-la. Només pujar i prou. Buscar recuperar una mica cos i ànima si era possible i deixar-la enrere. No sé si vaig passar a cap corredor.., potser un o dos, no ho recordo, només sé del cert que el company asfaltero venia darrere meu, seguint el meu traç al saber que em coneixia el recorregut; intel.ligent estratègia mestre!!. Però no em sap greu, doncs vam tenir un patiment conjunt i una conversa amena.

Finalitzat el tram de l’Arti només quedava encarar la baixada pel camí de l’Aigua i baixar pel sender de la Coma. Ja portàvem aproximadament 8-9k i la pujada a l’Arti et deix cuit de cames, i si vas apretat de revolucions doncs cruixida doble. Aquí penso que em va faltar una mica de gas, en aquest darrer tram, sobretot sabent que era baixada. El company made in asfalt em va fer un bye-bye i sense dir res va començar a allunyar-se de mi deixant-me uns 50m. endarrere. Vaig recuperar una mica l’esforç de l’Arti i vaig començar a baixar per la pista, intentant apretar una mica més progressivament, però la ment va marxar sola, desconnectant de la cursa i només vaig voler copsar el plaer de còrrer sol enmig del bosc únicament en companyia de la llum del frontal; omplir el flascó de les experiències amb petites coses. Un voluntari de la cursa dalt el dipòsit de la Coma em va tornar a connectar, just abans de baixar el sender de la Coma.

I aquí va ser quan vaig flipar del tot. Ho sento. Englobada total. Doncs les vegades que havíem provat el circuit, des d’aquest punt ja anàvem directament de baixada fins a Sant Francesc i així havia de ser. Però vaig trobar el camí tallat i amb indicacions de seguir per un altre traçat. És aquí on recalco la importància d’escoltar el briefing i sobretot de consultar el mapa del recorregut, per molt que hagis fet tropecentes vegades el recorregut amb els organitzadors; us vaig maleïr!!!, de bon rotllo!!.

Total, que em trobo a dalt de tot de l’avinguda Dr.Folch, em passo la marca que havia de dirigir-nos cap a la rasa del Mas del Bulló i fer-nos passar per la rasa de darrere l’institut, i com jo 2 corredors davant meu i algun altre al darrere. Estava desconcertat. No em creia que el recorregut hagués de passar per l’avinguda..., estava al.lucinant. Jo tirava avinguda avall sense romb concret, cavil.lant què passava. Sort que al final de l’avinguda vàrem veure la Policia Local que ens va redirigir cap a Sant Marçal i completar el recorregut per dins de Montblanc. Seguia totalment desconcertat.

Al final arribada a la plaça de Sant Francesc completant el recorregut amb 1:29:19 i en la posició nº19, totalment astorat pel canvi de recorregut; s’han de portar els deures fets i no val a badar!!.

Malgrat tot, molt content pel resultat. A mode personal una gran fita i una experiència fantàstica i que em costarà igualar, tot i que s’intentarà en la propera edició, que segur que hi serà, doncs la satisfacció general era molt bona i el feedback positiu que transmentien els corredors i participants augura una nova edició. Segur.

Voldria tancar aquesta crònica agraint moltes coses a tots els companys dels Conca Senglars; agraïr al Xesco els seus savis consells, i tots els ànims que vaig anar trobant de l’Asensio, l’Adrià, el Dani i el Sergi, i a tots aquells que en algun moment em vàreu adreçar un “vinga, ànims”.

Com deia algú per la xarxa, ara ja som llegenda.

Marcel.

SANTA COLOMA DE QUERALT 2015

       El diumenge 26 d'Abril 4 corredors del Conca Senglars van anar a correr a la cursa de muntanya de Santa Coloma de Queralt,  en Floria, en Josep Beltran, el Francesc Carreras i Daniel Artero. 

Una cursa de 14 kilòmetres per pistes i algun corriol. Amb uns 170 corredors, la sortida va ser força ràpida i un petit grup d'uns 3 corredors van possar un ritme força alt. Per darrera i no a molta distància estaven el Daniel i el Florià i una mica més al darrera el Pep i desprès el Francesc,  els kilòmetres anaven passant i tots els corredors del Conca Senglars que van fer una cursa de menys a més van demostrar haver fet una bona tàctica de cursa.

Finalment guanyador de la cursa Daniel Artero, 4 rt de la general i 1er sènior Floria Martínez, 8è de la general Josep Beltran i en Francesc. Carreres que venia amb un esquinç al turmell dintre dels 40 primers de la general.

Una vegada més el nostre agraïment a tots els patrocinadors pel seu suport, continuarem lluitant per continuar a un bon nivell. 

Salut i Muntanya!!

TRAIL MONTROIG EXTREME 2015

    Aquest cop vam fer la segona prova puntuable per la Copa Catalana de Curses de Muntanya. Després d'haver fet la Cameta Coixa vam anar cap a la noguera Sant Llorenç de Montgai per disputar la prova amb 5 senglars a disfrutar de la cursa, Florià, Francesc, Josep, Adrià i el Sergi, que per desgracià sobre el quilòmetre 10 va patir un esquinç al turmell i no va poder acabar.

     La cursa, amb 25Km amb un desnivell de 1400 metres positius, passarà per l'embassament de Sant Llorenç i pujant uns corriols que ens portara els cingles del montroig fins arribar al refugi del xut amb unes vistes guapes i un terreny molt tecnic que ens porta fins a la carena. Arribem a la ermita de Montalegre el punt mes alt amb un paisatge amb vistes el embassament on farem una baixada per el coll de llorenç fins arribar el barranc de isard i amb pocs quilometres fins arribar el poble on tenim la meta .

    El primer Senglar en arribar a meta, amb un temps de 2:38, va ser el Florià amb molt de nivell davant seu, Josep 2:45 ,Francesc amb 2:55 i l'Adrià (que va gripar) va fer 4:25. El Sergi com he comentat abans no va poder acabar la cursa despres de una caiguda forta amb lesio.

Com sempre aquí us deixem un enllaç on podreu veure fotografies de la cursa i d'alguns Senglars ja que quan l'Adrià passava ja havien marxat els fotògrafs i al Sergi no li va donar tems a arribar-hi.

Trailmontroig.cat/imatges (click aqui)

Moltes gracies també a tots els patrocinadors, aviat penjarem els enllaços de tots ells ja que hem tingut un parell de incorporacions i estem fent nova roba.

Molts contents i fins la proxima cursa ...

Josep Bertran

LA CAMETA COIXA - MIRAVET

      El diumenge passat els senglars van fer l'estrena de la temporada 2015 de curses de muntanya, i que més, que començar amb unes de les millors, sinó la millor, cursa de Catalunya. La cameta coixa a Miravet. En aquesta ocasió els senglars que van córrer eren el Florià, el Sergi, el Gerard i el Francesc.

A les 9:30 es donava el tret de sortida des de l'interior del castell, per endavant 21km i +1400 de desnivell.

 

          El circuit era un continu puja i baixa per senderons i corriols tècnics on no es podia baixar la guàrdia, si no volies anar al terra. En el km10 la cursa encarava cap a la riba de l'Ebre, on després de un parell de km s'arribava al principi de la cronometrada, una pujada, la més llarga del circuit on les cames ja començaven a patir, en el meu cas en vaig trobar bé i vaig poder avançar a diferents corredors, però un cop arribat a dalt i crestejant vaig comprovar que potser havia forçat massa la màquina i vaig començar a patir dels isquios.

A partir d'aquest punt vaig començar a regular les forces, encara quedaven alguns km i alguna pujada més. A més les baixades eren complicades i tècniques i no em permetien recuperar del tot.

A l'ultima pujada, curta però molt dura em vaig poder recuperar i tornar avançar algun corredor, i encara l'últim sender de baixada amb els ànims renovats i entrant a meta amb bon sabor de boca; el final entro a la posició 118 amb un temps de 2:53.

El Florià és el Senglar que entra en millor posició tot i que mig lesionat del peu no pot apretar, al final en posició 70 i un temps de 2:39.

El Sergi millorant dia a dia i podent conservant energies durant el recorregut arriba amb un temps de 3:15 i la posició 176.

El Gerard no va tenir un bon dia; no va poder disfrutar ja que just començar va trencar la sabata; tot i aquest contratemps va decidir finalitzar la cursa i al final va arribar a meta a la posició 215 i un temps de 3:37.

Per acabar, si voleu veure més fotografies les podeu veure al nostre Facebook (facebook.com/conca.senglars) o al Facebook de La Cameta Coixa ( Fotos CametaCoixa-Miravet )

Fins a la propera; Força Senglars.

Francesc Carreras.