Traductor

jueves, 16 de julio de 2015

REUS - PRADES - REUS_2015

Un cop més i com marca la tradició arriba el primer cap de setmana de juny amb la mítica Reus Prades Reus, aquest any amb molta calor, serà una cursa dura on és molt important la hidratacio i guardar forces pels últims kilometres.
Son les 7:00 a.m i comença la cursa, aquest any em col·loco en les primeres posicions per no perdre de vista el grup capdavanter. Porto un ritme còmode pero en el Km 18 tinc un principi de rampa, malament, queda molta cursa, per això disminuiexo el ritme e intento hidrata'm millor.  Arribo a prades, el Km 25, en 2h 35' tot va sobre el previst, surto de prades i em situo en 4rta posició fins arribar a la Febró on em perdo i m'adelanten dos corredors, ara queda una bona pujada fins trobar la baixada de les tosques, que s'em fa eterna.

 Tinc les cames molt dolorides a causa de les rampes, tocarà patir els ultims 15km, passo per vilaplana i ja queda el tros mes llarg i pesat, tota la riera amb mooolta calor, agafo un bon ritme i és questió de mantindre'l. Arribo a Reus on m'espera la meva dona i el meu fillol, em fa molta il·lusio, em veu i fa una rialla d'orella a orella,no te preu.
 Al final acabo el 6è amb un temps de 5h37, el mateix temps que l'any passat, molt content i satifet, la cursa en general ha sigut mes lenta per la calor.


Florià

martes, 14 de julio de 2015

BARRANCS DE LLEGENDA _ 27/06/2015 (Montblanc)

      Molts cops, trotant amb diversos companys sortia la conversa d’algun dia poder veure una cursa de muntanya per les nostres contrades, per aquells racons, valls, senderons i camins que recorrem habitualment quan sortim a estirar les cames. Converses que imaginaven traçats i recorreguts i que en algun moment pensaves que tampoc era una idea tant descabellada, que tenim indrets bonics, potents, tècnics i màgics on una cursa hi tindria cabuda i potser res a envejar a altres curses que es fan i desfan arreu del païs.

Doncs aquesta idea i gràcies a l’empenta, esforç i dedicació de molts voluntaris, des del Club Excursionista Montblanc, els Cucots Nocturns, els Conca Senglars i la resta de patrocinadors i entitats i gent volcada a col.laborar, s’ha materialitzat en la primera edició de la cursa de muntanya Barrancs de Llegenda. Dos modalitats de kilometratge de 12 i 22 kms i una caminada dins el circuit de 12km, han estat les presentades en aquesta primera edició, on s’ha alternat un circuit ben mesurat de pistes rodadores, pujades i baixades tècniques per senders fantàstics, amb l’afegit de ser una cursa nocturna, element que ha otorgat un plus a la idea de donar forma a aquesta Barrancs de Llegenda. Bravo.

En aquest punt i a mode personal, voldria agrair l’esforç realitzat per tots els voluntaris en poder dur a terme la cursa i materialitzar-la com cal, perquè organitzar un esdeveniment com aquest no és gesta fàcil, però amb la predisposició de tothom costa una mica menys. Felicitats a tots i gràcies per aconseguir una cursa tan ben parida.

Com que en això del trail encara sóc “becari”, vaig optar per participar en la cursa curta de 12k pel fet d’haver realitzat diverses vegades el recorregut i saber que la distància entrava dins les meves possibilitats. És allò del #nanfentrunnig, què voleu que us digui...

La plaça de Sant Francesc presentava una postal ben maca el 27 de juny al vespre, just abans de la sortida de la Barrancs de Llegenda, amb l’ambient festiu i alegre que presenten totes les curses, i més si l’ambient queda amenitzat pel bon fer dels HOMO DJ (algú ho havia de dir). Escalfes una mica, comparteixes rialles i comentaris amb els companys, escoltes el briefing (punt MOLT IMPORTANT) i et disposes a esperar que soni el tret de sortida per començar a còrrer.

Aquí, en aquest moment, és quan la ment queda en blanc i arrenques amb indecisió. Si. Perquè per molt que hagis entrenant o recorregut el circuit, hagis buscat ritmes, temps o alguna estratègia de cursa, quan es dona el tret de sortida quedes a mercè de l’emoció i de l’adrenalina del moment. I així va passar.

Sortida dels 12k de la primera edició de la Barrancs de Llegenda!!!, som’hi i avore que passa. A primeres ja us dic que l’arrencada va ser molt més ràpida del que havia pensat i previst, rodant a ritme ràpid, a més, els primers metres transcorrien per dins a Montblanc i s’havia de mantenir el tipus; després ja afluixarem i treurem la llengua!!.


Davant la meva sorpresa vaig poder mantenir aquest ritme alt fins arribar a Sant Josep, on pujant el primer sender vaig començar a pensar en trobar un ritme més manejable i que no em perjudiqués al llarg de la cursa, doncs aquesta primera tirada ràpida penso em va treure una mica de gas que em podria haver ajudat una mica més en el tram final. I mira que m’ho van dir...


Després del primer descens i arribant al camí de la Coma vaig voler col.locar-me darrera d’una corredora que portava un ritme interessant i així buscar i mantenir un equilibri i recuperar una mica l’acceleració inicial. Vaig seguir buscant el ritme mentres anàvem ja direcció a l’estret de la Vall, cosa que em va permetre asserenar-me i assentar la “meva” idea de la cursa. Volia arribar a peu del sender de l’Obaga amb intenció de pujar-lo corrents, a ritme pausat i recuperar, però em va ser impossible. Així que vaig optar per pujar caminant a un ritme prou constant mentres pel caparró sonaven els consells més experts del comany Xesco, que ni que ell no s’ho cregui, l’escolto més del que es pensa. I aquí, en aquest tram i amb aquests consells, penso que per a mi va ser el punt clau per aconseguir disfrutar de debó d’aquesta cursa.

Mentres pujava l’Obaga vaig anar dins un grup de tres corredors que vam anar alternant l’estirada durant la pujada, assentint lo dura que estava resultant la cursa sobretot per la calor i xafagor que es notava dins l’estret de la Vall. I es que estàvem suant i esbufegant de debó. Vam començar a planejar i a cercar la fita que ens marcaria el sender de baixada que ens portaria de nou a peu de l’estret, i al trobar-la, avall que fa baixada. Si obviem les dues tastarrades que em vaig fotre, us puc assegurar que ha estat una de les baixades més brutals que he fet mai, i que penso no aconseguirè repetir. Vaig disfrutar com un jabalinot baixant, apretant l’accelerador i dexant-me lo cul i sola en més d’una ocasió, cosa que em va permetre recuperar algunes posicions i passar a 4 corredors. Llàstima que un cop vaig ser de nou a baix de tot i enfilant a trobar el camí del Mas de Ponet, vaig torçar-me el turmell, per badar, i vaig tenir uns metres malparidets de dolor que trotant vaig anar paliant.

Sed, sed..., tot i portar un bidonet, d’aquest tram recordo passar molta sed i només pensava en arribar al primer habituallament per posar-me aigua fresca a la gorja i per sobre el cap!!!. També recordo d’aquest tram compartir recorregut amb un noi que em va comentar que era la seva primera incursió per la muntanya, que venia de l’asfalt. Arribats de nou a l’estret de la Vall hi havia el punt d’habituallament.., ooohhhh!!!, aigua fresca siusplau!!. Vaig tenir el dubte d’entretenir-me bebent o fer un glop i arrencar de nou, i al veure que estaven passant corredors vaig decidir tirar-me aigua per sobre, glopet i directament amunt cap al sender de l’Arti.

Dura. Dura de callons és la pujada a l’Arti. No em vaig plantejar ni com encarar-la. Només pujar i prou. Buscar recuperar una mica cos i ànima si era possible i deixar-la enrere. No sé si vaig passar a cap corredor.., potser un o dos, no ho recordo, només sé del cert que el company asfaltero venia darrere meu, seguint el meu traç al saber que em coneixia el recorregut; intel.ligent estratègia mestre!!. Però no em sap greu, doncs vam tenir un patiment conjunt i una conversa amena.

Finalitzat el tram de l’Arti només quedava encarar la baixada pel camí de l’Aigua i baixar pel sender de la Coma. Ja portàvem aproximadament 8-9k i la pujada a l’Arti et deix cuit de cames, i si vas apretat de revolucions doncs cruixida doble. Aquí penso que em va faltar una mica de gas, en aquest darrer tram, sobretot sabent que era baixada. El company made in asfalt em va fer un bye-bye i sense dir res va començar a allunyar-se de mi deixant-me uns 50m. endarrere. Vaig recuperar una mica l’esforç de l’Arti i vaig començar a baixar per la pista, intentant apretar una mica més progressivament, però la ment va marxar sola, desconnectant de la cursa i només vaig voler copsar el plaer de còrrer sol enmig del bosc únicament en companyia de la llum del frontal; omplir el flascó de les experiències amb petites coses. Un voluntari de la cursa dalt el dipòsit de la Coma em va tornar a connectar, just abans de baixar el sender de la Coma.

I aquí va ser quan vaig flipar del tot. Ho sento. Englobada total. Doncs les vegades que havíem provat el circuit, des d’aquest punt ja anàvem directament de baixada fins a Sant Francesc i així havia de ser. Però vaig trobar el camí tallat i amb indicacions de seguir per un altre traçat. És aquí on recalco la importància d’escoltar el briefing i sobretot de consultar el mapa del recorregut, per molt que hagis fet tropecentes vegades el recorregut amb els organitzadors; us vaig maleïr!!!, de bon rotllo!!.

Total, que em trobo a dalt de tot de l’avinguda Dr.Folch, em passo la marca que havia de dirigir-nos cap a la rasa del Mas del Bulló i fer-nos passar per la rasa de darrere l’institut, i com jo 2 corredors davant meu i algun altre al darrere. Estava desconcertat. No em creia que el recorregut hagués de passar per l’avinguda..., estava al.lucinant. Jo tirava avinguda avall sense romb concret, cavil.lant què passava. Sort que al final de l’avinguda vàrem veure la Policia Local que ens va redirigir cap a Sant Marçal i completar el recorregut per dins de Montblanc. Seguia totalment desconcertat.

Al final arribada a la plaça de Sant Francesc completant el recorregut amb 1:29:19 i en la posició nº19, totalment astorat pel canvi de recorregut; s’han de portar els deures fets i no val a badar!!.

Malgrat tot, molt content pel resultat. A mode personal una gran fita i una experiència fantàstica i que em costarà igualar, tot i que s’intentarà en la propera edició, que segur que hi serà, doncs la satisfacció general era molt bona i el feedback positiu que transmentien els corredors i participants augura una nova edició. Segur.

Voldria tancar aquesta crònica agraint moltes coses a tots els companys dels Conca Senglars; agraïr al Xesco els seus savis consells, i tots els ànims que vaig anar trobant de l’Asensio, l’Adrià, el Dani i el Sergi, i a tots aquells que en algun moment em vàreu adreçar un “vinga, ànims”.


Com deia algú per la xarxa, ara ja som llegenda.

Marcel.

jueves, 2 de julio de 2015

SANTA COLOMA DE QUERALT 2015

       El diumenge 26 d'Abril 4 corredors del Conca Senglars van anar a correr a la cursa de muntanya de Santa Coloma de Queralt,  en Floria, en Josep Beltran, el Francesc Carreras i Daniel Artero. 
Una cursa de 14 kilòmetres per pistes i algun corriol. Amb uns 170 corredors, la sortida va ser força ràpida i un petit grup d'uns 3 corredors van possar un ritme força alt. Per darrera i no a molta distància estaven el Daniel i el Florià i una mica més al darrera el Pep i desprès el Francesc,  els kilòmetres anaven passant i tots els corredors del Conca Senglars que van fer una cursa de menys a més van demostrar haver fet una bona tàctica de cursa.
Finalment guanyador de la cursa Daniel Artero, 4 rt de la general i 1er sènior Floria Martínez, 8è de la general Josep Beltran i en Francesc. Carreres que venia amb un esquinç al turmell dintre dels 40 primers de la general.

Una vegada més el nostre agraïment a tots els patrocinadors pel seu suport, continuarem lluitant per continuar a un bon nivell. 

Salut i Muntanya!!