Molts cops, trotant amb diversos companys sortia la conversa
d’algun dia poder veure una cursa de muntanya per les nostres contrades, per
aquells racons, valls, senderons i camins que recorrem habitualment quan sortim
a estirar les cames. Converses que imaginaven traçats i recorreguts i que en
algun moment pensaves que tampoc era una idea tant descabellada, que tenim
indrets bonics, potents, tècnics i màgics on una cursa hi tindria cabuda i
potser res a envejar a altres curses que es fan i desfan arreu del païs.
Doncs aquesta idea i gràcies a l’empenta, esforç i dedicació de
molts voluntaris, des del Club Excursionista Montblanc, els Cucots Nocturns,
els Conca Senglars i la resta de patrocinadors i entitats i gent volcada a
col.laborar, s’ha materialitzat en la primera edició de la cursa de muntanya Barrancs de Llegenda. Dos modalitats de
kilometratge de 12 i 22 kms i una caminada dins el circuit de 12km, han estat
les presentades en aquesta primera edició, on s’ha alternat un circuit ben
mesurat de pistes rodadores, pujades i baixades tècniques per senders
fantàstics, amb l’afegit de ser una cursa nocturna, element que ha otorgat un
plus a la idea de donar forma a aquesta Barrancs de Llegenda. Bravo.
En aquest punt i a mode personal, voldria agrair l’esforç
realitzat per tots els voluntaris en poder dur a terme la cursa i
materialitzar-la com cal, perquè organitzar un esdeveniment com aquest no és
gesta fàcil, però amb la predisposició de tothom costa una mica menys.
Felicitats a tots i gràcies per aconseguir una cursa tan ben parida.
Com que en això del trail encara sóc “becari”, vaig optar per
participar en la cursa curta de 12k pel fet d’haver realitzat diverses vegades
el recorregut i saber que la distància entrava dins les meves possibilitats. És
allò del #nanfentrunnig, què voleu que us digui...
La plaça de Sant Francesc presentava una postal ben maca el 27 de
juny al vespre, just abans de la sortida de la Barrancs de Llegenda, amb
l’ambient festiu i alegre que presenten totes les curses, i més si l’ambient
queda amenitzat pel bon fer dels HOMO DJ (algú ho havia de dir). Escalfes una
mica, comparteixes rialles i comentaris amb els companys, escoltes el briefing
(punt MOLT IMPORTANT) i et disposes a esperar que soni el tret de sortida per
començar a còrrer.
Aquí, en aquest moment, és quan la ment queda en blanc i arrenques
amb indecisió. Si. Perquè per molt que hagis entrenant o recorregut el circuit,
hagis buscat ritmes, temps o alguna estratègia de cursa, quan es dona el tret
de sortida quedes a mercè de l’emoció i de l’adrenalina del moment. I així va
passar.
Sortida dels 12k de la primera edició de la Barrancs de
Llegenda!!!, som’hi i avore que passa. A primeres ja us dic que l’arrencada va
ser molt més ràpida del que havia pensat i previst, rodant a ritme ràpid, a
més, els primers metres transcorrien per dins a Montblanc i s’havia de mantenir
el tipus; després ja afluixarem i treurem la llengua!!.
Davant la meva sorpresa vaig poder mantenir aquest ritme alt fins
arribar a Sant Josep, on pujant el primer sender vaig començar a pensar en
trobar un ritme més manejable i que no em perjudiqués al llarg de la cursa,
doncs aquesta primera tirada ràpida penso em va treure una mica de gas que em
podria haver ajudat una mica més en el tram final. I mira que m’ho van dir...
Després del primer descens i arribant al camí de la Coma vaig
voler col.locar-me darrera d’una corredora que portava un ritme interessant i
així buscar i mantenir un equilibri i recuperar una mica l’acceleració inicial.
Vaig seguir buscant el ritme mentres anàvem ja direcció a l’estret de la Vall,
cosa que em va permetre asserenar-me i assentar la “meva” idea de la cursa.
Volia arribar a peu del sender de l’Obaga amb intenció de pujar-lo corrents, a
ritme pausat i recuperar, però em va ser impossible. Així que vaig optar per
pujar caminant a un ritme prou constant mentres pel caparró sonaven els
consells més experts del comany Xesco, que ni que ell no s’ho cregui, l’escolto
més del que es pensa. I aquí, en aquest tram i amb aquests consells, penso que
per a mi va ser el punt clau per aconseguir disfrutar de debó d’aquesta cursa.
Mentres pujava l’Obaga vaig anar dins un grup de tres corredors
que vam anar alternant l’estirada durant la pujada, assentint lo dura que
estava resultant la cursa sobretot per la calor i xafagor que es notava dins
l’estret de la Vall. I es que estàvem suant i esbufegant de debó. Vam començar
a planejar i a cercar la fita que ens marcaria el sender de baixada que ens portaria
de nou a peu de l’estret, i al trobar-la, avall que fa baixada. Si obviem les
dues tastarrades que em vaig fotre, us puc assegurar que ha estat una de les
baixades més brutals que he fet mai, i que penso no aconseguirè repetir. Vaig
disfrutar com un jabalinot baixant, apretant l’accelerador i dexant-me lo cul i
sola en més d’una ocasió, cosa que em va permetre recuperar algunes posicions i
passar a 4 corredors. Llàstima que un cop vaig ser de nou a baix de tot i
enfilant a trobar el camí del Mas de Ponet, vaig torçar-me el turmell, per
badar, i vaig tenir uns metres malparidets de dolor que trotant vaig anar
paliant.
Sed, sed..., tot i portar un bidonet, d’aquest tram recordo passar
molta sed i només pensava en arribar al primer habituallament per posar-me
aigua fresca a la gorja i per sobre el cap!!!. També recordo d’aquest tram
compartir recorregut amb un noi que em va comentar que era la seva primera
incursió per la muntanya, que venia de l’asfalt. Arribats de nou a l’estret de
la Vall hi havia el punt d’habituallament.., ooohhhh!!!, aigua fresca
siusplau!!. Vaig tenir el dubte d’entretenir-me bebent o fer un glop i arrencar
de nou, i al veure que estaven passant corredors vaig decidir tirar-me aigua
per sobre, glopet i directament amunt cap al sender de l’Arti.
Dura. Dura de callons és
la pujada a l’Arti. No em vaig plantejar ni com encarar-la. Només pujar i prou.
Buscar recuperar una mica cos i ànima si era possible i deixar-la enrere. No sé
si vaig passar a cap corredor.., potser un o dos, no ho recordo, només sé del
cert que el company asfaltero venia darrere meu, seguint el meu traç al saber
que em coneixia el recorregut; intel.ligent estratègia mestre!!. Però no em sap
greu, doncs vam tenir un patiment conjunt i una conversa amena.
Finalitzat el tram de l’Arti només quedava encarar la baixada pel
camí de l’Aigua i baixar pel sender de la Coma. Ja portàvem aproximadament 8-9k
i la pujada a l’Arti et deix cuit de cames, i si vas apretat de revolucions
doncs cruixida doble. Aquí penso que em va faltar una mica de gas, en aquest
darrer tram, sobretot sabent que era baixada. El company made in asfalt em va fer un bye-bye
i sense dir res va començar a allunyar-se de mi deixant-me uns 50m. endarrere.
Vaig recuperar una mica l’esforç de l’Arti i vaig començar a baixar per la
pista, intentant apretar una mica més progressivament, però la ment va marxar
sola, desconnectant de la cursa i només vaig voler copsar el plaer de còrrer
sol enmig del bosc únicament en companyia de la llum del frontal; omplir el flascó
de les experiències amb petites coses. Un voluntari de la cursa dalt el dipòsit
de la Coma em va tornar a connectar, just abans de baixar el sender de la Coma.
I aquí va ser quan vaig flipar del tot. Ho sento. Englobada total.
Doncs les vegades que havíem provat el circuit, des d’aquest punt ja anàvem
directament de baixada fins a Sant Francesc i així havia de ser. Però vaig
trobar el camí tallat i amb indicacions de seguir per un altre traçat. És aquí
on recalco la importància d’escoltar el briefing i sobretot de consultar el
mapa del recorregut, per molt que hagis fet tropecentes vegades el recorregut
amb els organitzadors; us vaig maleïr!!!, de bon rotllo!!.
Total, que em trobo a dalt de tot de l’avinguda Dr.Folch, em passo
la marca que havia de dirigir-nos cap a la rasa del Mas del Bulló i fer-nos
passar per la rasa de darrere l’institut, i com jo 2 corredors davant meu i
algun altre al darrere. Estava desconcertat. No em creia que el recorregut
hagués de passar per l’avinguda..., estava al.lucinant. Jo tirava avinguda
avall sense romb concret, cavil.lant què passava. Sort que al final de
l’avinguda vàrem veure la Policia Local que ens va redirigir cap a Sant Marçal
i completar el recorregut per dins de Montblanc. Seguia totalment desconcertat.
Al final arribada a la plaça de Sant Francesc completant el
recorregut amb 1:29:19 i en la posició nº19, totalment astorat pel canvi de
recorregut; s’han de portar els deures fets i no val a badar!!.
Malgrat tot, molt content pel
resultat. A mode personal una gran fita i una
experiència fantàstica i que em costarà igualar, tot i que s’intentarà en la
propera edició, que segur que hi serà, doncs la satisfacció general era molt
bona i el feedback positiu que transmentien els corredors i participants augura
una nova edició. Segur.
Voldria tancar aquesta crònica agraint moltes coses a tots els
companys dels Conca Senglars; agraïr al Xesco els seus savis consells, i tots
els ànims que vaig anar trobant de l’Asensio, l’Adrià, el Dani i el Sergi, i a
tots aquells que en algun moment em vàreu adreçar un “vinga, ànims”.
Com deia algú per la xarxa, ara ja som llegenda.
Marcel.
