Traductor

jueves, 1 de agosto de 2013

Trail Aneto-Posets_VUELTA A CERLER_Benasque 2013

MITJA MARATÓ – VUELTA AL PICO CERLER
Gairebé un mes sense poder córrer i una distensió de lligaments tres setmanes abans de la cursa no semblen les millor condicions per fer una marató de muntanya, així doncs vaig decidir canviar-me de cursa i fer la menys exigent mitja marató. Encertada decisió, ja que no hagués aguantat el doble de distància i de desnivell acumulat.
Per a mi l’aventura va començar el dissabte al migdia, després d’un bon dinar a Benasque i una passejadeta, ens vam posar al carrer principal per veure i animar els corredors de les tres proves. Poc a poc anaren arribant els primers classificats de la Marató i de la Vuelta al Aneto. Al cap de poca estona passa per davant nostre el primer senglar, el Florià, que anava prou fresc després de la matxacada però malauradament no vaig poder fer una foto en condicions.

Poc després en Billy passà per davant nostre i aquesta vegada sí que tenia el telèfon a punt per la foto.

Anaven arribant corredors de les diferents proves i de sobte ens vam trobar amb el grup d’animadors del Benji (la Marian, el crio i els sogres), que estaven preocupats per no tenir notícies ni d’ell ni de l’Adrià. L’organització hauria de millorar en aquest aspecte, ja que molts familiars i acompanyants dels corredors van estar completament desinformats i les dures condicions climatològiques van agreujar més aquesta preocupació.
El diumenge va començar tranquil i vaig anar a buscar el dorsal al pavelló de Benasque, que era el centre d’operacions de l’organització de les curses. Poc a poc pels carrers humits del poble es començava a veure com arribaven els corredors de la mitja marató i com es despertava el poble. El temps es presentava molt agradable per córrer, amb un cel ennuvolat i una temperatura perfecta.
Per precaució només vaig menjar un plàtan per esmorzar, ja que com a souvenir del viatge a Grècia per temes de feina em vaig emportar una molesta gastroenteritis que em va fer la guitza (i encara avui no estic recuperat del tot). (a la foto fotent-me l’esmorzar i estirant els bessons, que és el gran problema que tinc).

Després de passar el control del xip, i ja dins de la zona de corredors, és quan els nervis van començar a aflorar. És una barreja de nervis i emoció...és bestial estar esperant la sortida amb dues-centes persones més, no vull ni pensar el que durien sentir els companys de la marató, en la que hi havia més de nou-cents inscrits. De totes maneres els nervis eren més per saber si el turmell i els bessos aguantarien que per a fer un bon resultat, ja que des d’un primer moment em vaig mentalitzar a fer una cursa xino-xano, ja que el més important per mi era acabar.
Em vaig col·locar a la cua de la munió de gent perquè no sabia a quin ritme sortirien, i després d’uns instants de silenci per les víctimes de l’accident de tren de Galícia es va donar la sortida. El carrer era força ample i no hi va haver cap embús important.

A més la cursa començaria per asfalt fins arribar al poblet d’Anciles, ja que les riuades s’havien emportat el camí. Abans de deixar Benasque vaig poder veure als altres senglars que ja feien millor cara que el dia anterior (eehhh Adrià!!). El ritme de la sortida va ser relativament lent a la part de darrera i abans d’arribar a Anciles ja havia avançat uns 30 o 40 corredors (o més aviat caminadors). Després de passar pel poblet vam agafar el camí cap a Cerler, i aquí és on la cosa començava a complicar-se. La gent va començar a caminar i el camí era tant estret que feia molt difícil poder avançar. En aquest moment vaig treure’m els pals i vaig començar a caminar amb un bon ritme fins que es va acabar el camí estret i vaig poder córrer una mica. El terreny era força perillós, ja que les pluges de la nit van deixar les roques molt relliscoses i més d’un es va endur una bona patacada.
Al primer avituallament a Cerler vaig passar força ràpid i em vaig menjar un parell de trossos de síndria i un got d’aigua. Fins aquí havia arribat bastant bé i m’havia ajuntat amb dos o tres corredors més que portàvem el mateix ritme. Després del Cerler tocava la part més dura de la proba amb l’ascensió a la Colladeta (a 2200-2300 metres aprox.). No vaig poder córrer ni un sol metre, ja que el pendent era molt pronunciat. La gran sort fou que el terreny no era relliscós ni tant tècnic com el que es van trobar els corredors de les altres curses, però uns dos-cents metres abans d’arribar a dalt de tot ja vaig notar que patiria de bessons durant la baixada. La pujada, però, encara no havia acabat i el tram final va ser força dur, la suor em queia constantment de la visera de la gorra i tenia la sensació que no estava recuperant tot el líquid que perdia. Així doncs a l’avituallament em vaig menjar dos trossets més de síndria i em vaig beure dos gots d’aigua molt ràpidament. GRAN ERROR!!! Al cap de pocs minuts i ja baixant per una pista vaig començar a notar punxades a la panxa, començava a tenir flato, així que vaig concentrar-me a respirar profundament i poc a poc em va anar passant.
Després del flato, però, van venir els bessons, que em “pujaven” cada dos per tres, però al final t’acostumes al dolor i avall que fa baixada!!!!
Passant altre cop per Cerler ja només quedaven uns 5 km per arribar, i altre cop havíem de passar per un caminet molt estret però molt maco, que crec que és el que van utilitzar els de la marató per pujar a Cerler.
Poc a poc ja es veia el poble de Benasque més a prop, i això juntament amb els ànims que et donaven els excursionistes que t’anaves trobant, van fer que m’oblidés del dolor al turmell, que anava cada cop més en augment.
Finalment el senderó va arribar a Benasque i vam sortir a l’alçada del pavelló, on ens quedava mig quilòmetre per asfalt fins la meta. El canvi de terreny de terra tova i humida a asfalt va ser demolidor pels meus bessons i em va agafar una enganxada de les fortes. Vaig parar uns segons a fer-me un massatge ràpid i a continuar!!
El fet de trobar tanta gent al poble animant i aplaudint va fer que aquests últims metres passin volant i te n’oblidis de tot. És impressionant com esperona veure tota la gent..... el component mental és importantíssim en aquestes curses!!

Finalment vaig creuar la meta amb un temps de 3h i 18min, molt menys del que em pensava que faria, ja que esperava fer als voltants de 4 hores.
L’organització va estar perfecte durant la mitja marató (excepte per la manca de seguiment de temps parcials en viu), però em consta que van haver-hi moltes errades en les altres tres proves, que per la seva llargada i duresa haurien d’haver estat més ateses.
En resum molt content d’haver pogut acabar la cursa i que el turmell m’aguantés fins al final.
La solidaritat entre la resta de corredors va ser molt bona, interessant-se per l’estat dels altres corredors i ajudant-nos a travessar els rierols que s’havien convertit en autèntics rius després de les pluges de la nit. Un ambient molt maco i una sensació d’estar corrent entre amics.
Ara toca recuperar-se una mica, entrenar dur, enfortir els bessons i a per la pròxima!!!

Sergi 

Trail Aneto-Posets_MARATON DE LAS TUCAS_Benasque 2013

       El passat 26 de Juliol arribavem a Benasque amb la emoció de participar en una prova tant important. Només arribar vam poder sentir l'ambient que es respirava, corredors per tot arreu amb moltes ganes de començar cadascú a la seva categoria. Després de recollir el xip, la bossa amb el dorsal i els regals vam assistir al "briefing" de la marató, on ens van fer una explicació del que ens esperava allà dalt i que personalment em va disparar les pulsacions i em va donar moltíssimes ganes de començar. Quan vàrem acabar, tocava anar a l'apartament a sopar. A les 0:00 estavem a la sortida de la prova més dura, el Gran-Trail de 114km per donar anims a l'Alex Izquierdo.

       El dissabte començarem amb un bon esmorçar i els nervis i la emoció s'apoderaven de tots nosaltres. La sortida era a les 10:00 i a les 9:15 ja estavem allí preparats. Arriba l'hora, conte enrere i amunt! sortim disparats, comencem pels carrers de Benasque i soc conscient de la quantitat de gent que sortim, 920 corredors per carrers que gairebé fan 3 metres d'amplada. Ràpidament sortim i arribem a la primera zona conflictiva, primer embut on toca caminar algún quilòmetre per que el camí no dona per a més d'una persona. Els senderons son fàcils encara que rellisquen bastant però es pot correr perfectament,es aquí quan la gent es comença a separar i es pot avançar més fàcilment. Arribem a Eriste i comença la pujada, la llarga pujada. EL Benji i jo s'ho prenem amb calma, fins i tot parem a fer alguna foto. Amunt, amunt i més amunt, sempre amb el suport i els ànims de la gent que hi ha durant el recorreut i els mateixos voluntaris que ens pasen el control. El Dani i el Florià van molt endavant, arribant a dalt a 2700m.en unes 4 hores, els segueix el Billy i sobre les 5 hores i mitja desde la sortida arribem el Benji i jo, realment m'he trobat molt còmode i les vistes son espectaculars. 

Ara toca baixar, la part alta es presenta amb un nivell tècnic bastant elevat, molta pedra, baixada molt pronunciada, on podem presenciar algunes caigudes. El camí es fa llarg i pesat i sembla que els quilòmetres no pasen. El Dani va sobre els 30 primers, però a falta de tan sols 9Km, el genoll esquerre li va dir prou i prenent una dura però molt acertada decisió va parar a l'ultim avituallament. El Florià ès el primer Conca Senglar en arribar a meta, després el Billy i als ultims ens va agafar la pluja, però vam poder creuar la meta.    Veure taula de classificacions_Marató
       Vaig anar cap a l'apartament i allí m'esperaven, tot semblava correcte i físicament no em trobava tant malament (excepe que se m'havia tancat l'estómac i tot el que entrava......sortia) però no estava marejat, fins que em vaig dutxar i relaxar, llavors em va baixar la tensió i em vaig haver de seure durant una bona estona, menjant molt poc a poc i bevent suc. Quan em vaig recuperar una mica vam anar a sopar i a veure que feia el company Alex, del qual no teniem noticia alguna, només sabiem que els del Gran Trail havien tingut molts problemes amb les plujes. Va passar la nit i continuavem sense noticies. Al dia següent vàrem esmorçar i seguidament a preguntar pels corredors del Gran Trail. Ens van comunicar que estaven tots sans i estalvil i més tard al trobar-nos amb l'Alex ens va explicar que no el van deixar passar de un dels ultims refugis per la quantitat d'aigua que baixava a causa de les tormentes. A més té una bola al costat del genoll que ens demostra la força de voluntat d'aquest magnific esportista. Al final posició 24, l'enhorabona de part de tots! 
       Ja només ens queda el Sergi, que fa la mitja marató, prova també molt exigent que acumula 1200m. de desnivell positiu i qui ademés tampoc arriba en una gran forma física, ja que fa poc va tindre un petit esguinç i no ha pogut entrenar tot el que volia. Però l'ha començat i l'ha acabat, si senyor. Més avall ens conta la seva experiència. Felicitats a tu també Sergi, perquè també era la primera cursa d'aquestes condicions.
       Així que fins aquí la meva crònica, espero haver descrit correctament les meves vivències d'un cap de setmana que segur, repetirem. Us deixo un enllaç amb algunes fotos i si no ho heu fet ja no dubteu en clickar ME GUSTA a la nostra pàgina de Facebook. 
Salut i Muntanya!!!
Adrià