MITJA MARATÓ –
VUELTA AL PICO CERLER
Gairebé un mes
sense poder córrer i una distensió de lligaments tres setmanes
abans de la cursa no semblen les millor condicions per fer una marató
de muntanya, així doncs vaig decidir canviar-me de cursa i fer la
menys exigent mitja marató. Encertada decisió, ja que no hagués
aguantat el doble de distància i de desnivell acumulat.
Per a mi l’aventura
va començar el dissabte al migdia, després d’un bon dinar a
Benasque i una passejadeta, ens vam posar al carrer principal per
veure i animar els corredors de les tres proves. Poc a poc anaren
arribant els primers classificats de la Marató i de la Vuelta al
Aneto. Al cap de poca estona passa per davant nostre el primer
senglar, el Florià, que anava prou fresc després de la matxacada
però malauradament no vaig poder fer una foto en condicions.
Poc després en Billy
passà per davant nostre i aquesta vegada sí que tenia el telèfon a
punt per la foto.
Anaven arribant corredors
de les diferents proves i de sobte ens vam trobar amb el grup
d’animadors del Benji (la Marian, el crio i els sogres), que
estaven preocupats per no tenir notícies ni d’ell ni de l’Adrià.
L’organització hauria de millorar en aquest aspecte, ja que molts
familiars i acompanyants dels corredors van estar completament
desinformats i les dures condicions climatològiques van agreujar més
aquesta preocupació.
El diumenge va
començar tranquil i vaig anar a buscar el dorsal al pavelló de
Benasque, que era el centre d’operacions de l’organització de
les curses. Poc a poc pels carrers humits del poble es començava a
veure com arribaven els corredors de la mitja marató i com es
despertava el poble. El temps es presentava molt agradable per
córrer, amb un cel ennuvolat i una temperatura perfecta.
Per precaució només
vaig menjar un plàtan per esmorzar, ja que com a souvenir del viatge
a Grècia per temes de feina em vaig emportar una molesta
gastroenteritis que em va fer la guitza (i encara avui no estic
recuperat del tot). (a la foto fotent-me l’esmorzar i estirant els
bessons, que és el gran problema que tinc).
Després de passar el
control del xip, i ja dins de la zona de corredors, és quan els
nervis van començar a aflorar. És una barreja de nervis i
emoció...és bestial estar esperant la sortida amb dues-centes
persones més, no vull ni pensar el que durien sentir els companys de
la marató, en la que hi havia més de nou-cents inscrits. De totes
maneres els nervis eren més per saber si el turmell i els bessos
aguantarien que per a fer un bon resultat, ja que des d’un primer
moment em vaig mentalitzar a fer una cursa xino-xano, ja que el més
important per mi era acabar.
Em vaig col·locar a la
cua de la munió de gent perquè no sabia a quin ritme sortirien, i
després d’uns instants de silenci per les víctimes de l’accident
de tren de Galícia es va donar la sortida. El carrer era força
ample i no hi va haver cap embús important.
A més la cursa
començaria per asfalt fins arribar al poblet d’Anciles, ja que les
riuades s’havien emportat el camí. Abans de deixar Benasque vaig
poder veure als altres senglars que ja feien millor cara que el dia
anterior (eehhh Adrià!!). El ritme de la sortida va ser relativament
lent a la part de darrera i abans d’arribar a Anciles ja havia
avançat uns 30 o 40 corredors (o més aviat caminadors). Després de
passar pel poblet vam agafar el camí cap a Cerler, i aquí és on la
cosa començava a complicar-se. La gent va començar a caminar i el
camí era tant estret que feia molt difícil poder avançar. En
aquest moment vaig treure’m els pals i vaig començar a caminar amb
un bon ritme fins que es va acabar el camí estret i vaig poder
córrer una mica. El terreny era força perillós, ja que les pluges
de la nit van deixar les roques molt relliscoses i més d’un es va
endur una bona patacada.
Al primer avituallament a
Cerler vaig passar força ràpid i em vaig menjar un parell de
trossos de síndria i un got d’aigua. Fins aquí havia arribat
bastant bé i m’havia ajuntat amb dos o tres corredors més que
portàvem el mateix ritme. Després del Cerler tocava la part més
dura de la proba amb l’ascensió a la Colladeta (a 2200-2300 metres
aprox.). No vaig poder córrer ni un sol metre, ja que el pendent era
molt pronunciat. La gran sort fou que el terreny no era relliscós ni
tant tècnic com el que es van trobar els corredors de les altres
curses, però uns dos-cents metres abans d’arribar a dalt de tot ja
vaig notar que patiria de bessons durant la baixada. La pujada, però,
encara no havia acabat i el tram final va ser força dur, la suor em
queia constantment de la visera de la gorra i tenia la sensació que
no estava recuperant tot el líquid que perdia. Així doncs a
l’avituallament em vaig menjar dos trossets més de síndria i em
vaig beure dos gots d’aigua molt ràpidament. GRAN ERROR!!! Al cap
de pocs minuts i ja baixant per una pista vaig començar a notar
punxades a la panxa, començava a tenir flato, així que vaig
concentrar-me a respirar profundament i poc a poc em va anar passant.
Després del flato, però,
van venir els bessons, que em “pujaven” cada dos per tres, però
al final t’acostumes al dolor i avall que fa baixada!!!!
Passant altre cop per
Cerler ja només quedaven uns 5 km per arribar, i altre cop havíem
de passar per un caminet molt estret però molt maco, que crec que és
el que van utilitzar els de la marató per pujar a Cerler.
Poc a poc ja es veia el
poble de Benasque més a prop, i això juntament amb els ànims que
et donaven els excursionistes que t’anaves trobant, van fer que
m’oblidés del dolor al turmell, que anava cada cop més en
augment.
Finalment el senderó va
arribar a Benasque i vam sortir a l’alçada del pavelló, on ens
quedava mig quilòmetre per asfalt fins la meta. El canvi de terreny
de terra tova i humida a asfalt va ser demolidor pels meus bessons i
em va agafar una enganxada de les fortes. Vaig parar uns segons a
fer-me un massatge ràpid i a continuar!!
El fet de trobar tanta
gent al poble animant i aplaudint va fer que aquests últims metres
passin volant i te n’oblidis de tot. És impressionant com esperona
veure tota la gent..... el component mental és importantíssim en
aquestes curses!!
Finalment vaig creuar la
meta amb un temps de 3h i 18min, molt menys del que em pensava que
faria, ja que esperava fer als voltants de 4 hores.
L’organització va
estar perfecte durant la mitja marató (excepte per la manca de
seguiment de temps parcials en viu), però em consta que van haver-hi
moltes errades en les altres tres proves, que per la seva llargada i
duresa haurien d’haver estat més ateses.
En resum molt content
d’haver pogut acabar la cursa i que el turmell m’aguantés fins
al final.
La solidaritat entre la
resta de corredors va ser molt bona, interessant-se per l’estat
dels altres corredors i ajudant-nos a travessar els rierols que
s’havien convertit en autèntics rius després de les pluges de la
nit. Un ambient molt maco i una sensació d’estar corrent entre
amics.
Ara toca recuperar-se una
mica, entrenar dur, enfortir els bessons i a per la pròxima!!!
Sergi
No hay comentarios:
Publicar un comentario